La Platja

L’últim temporal de garbí ha deixat un xic de sorra a la platja nostra que les barques aprofiten per treure-hi. És per això que del tot instal·lada la màquina de treure les barques, ha inaugurat el seu servei, suprimint la parella de bous que tant de caràcter donava a la platja nostra.

Amb aquesta breu nota a la revista “La Maresma” l’abril de 1932 com a testimoni, s’acaba la feina que durant dècades varen fer els bous a la platja, donant pas a la màquina de treure. Una època on moltes barques ja havien començat a incorporar els motors d’explosió, i anava quedant enrera també la imatge de les veles a l’horitzó, de les palangreres, sardinals i altres embarcacions.

Aquesta visió que per a qualsevol persona d’avui pot semblar irreal o fins i tot exòtica va ser una estampa habitual durant molts anys a Sant Pol i a molts altres pobles pescadors de la costa.

Avui publiquem uns escrits que ens va deixar Jaume Rodriguez Suriñach, al seu primer llibre sobre històries de Sant Pol, al capítol dedicat a “Les Palangreres”, on ens descriu la sorra amb tots els elements i personatges de la pesca que hi convivien.

Els Bous

Després de les barques, els bous eren les figures més atractives de la nostra platja, la seva configuració era tan esvelta i espectacular com desconeguda, ja que l’ambient d’aquests animals no és precisament la platja.

Això feia que qualsevol que passés pels voltants de la sorra, la seva mirada es centrés vers aquests animals sobretot quan es feia la treta d’alguna barca.

L’origen de treure les barques amb bous al nostre poble és molt antic; en algunes estampes i figures velles, ja apareixen aquestes bèsties, traient de mar les embarcacions, amb la silueta inconfusible, de la capella de Sant Pau al fons.

Els bous anaven per parelles, els guarniments eren senzills, el jou de fusta que els unia, i el vencí de tronc corbat que feia de collar i encaixava dintre el jou subjecte per una clàvia. Entre els dos animals i units al jou, portaven el ganxo, pal més llarg que un semaler, on al final hi portava un espàrrec, per la seguretat, una vegada fet el pardal que feia el bover amb el llibant que tirava la barca a terra.

L’últim bover fou en Damià Mas, entre els pescadors era conegut per en “Mià” continuador d’aquest treball d’una tradició dels seus avantpassats.

Tenia la seva casa al carrer de la Riera i al seu costat l’estable dels bous, que cada matí i tarda aquests animals units pel creuaven part dels carrers de la població, per anar a la sorra, a treure les barques que anaven arribant.

El bover “Mià” disposava de dues parelles de bous i un matxo que s’usaven segons el temps i les barques.

Aquests bous eren comprats a Arbúcies, oscil·lant els preus sobre les 30 unces. Quan la vellesa els feia inservibles per aquest treball, eren venuts i portats a l’escorxador d’Arenys de Mar, on la carn era venuda als pobles del contorn.