Darrera entrega de l’escrit d’en Jaume Rodriguez Suriñach. Sí, hem tardat una mica en completar-ho, però pensem que ha valgut la pena posar a l’abast de tothom aquest retrat de la vida marinera santpolenca. Disfruteu-ho!
Les Palangreres (i 4)
La pesca del lluç
A l’arribada a la Malica de les palangreres, la primera feina era del patró escandellant la corrent, encara que generalment dominen per aquelIes mars les correnties de lIevant, pero calia assegurar-se.
Els remitgers treien de sota proa els 60 palangres i situats pels corredors i bancs, l’un darrera l’a1tre els anaven escant, la practica i lleugeresa d’escar feia que aquest treball fos rapid, enfilant per l’ham tota una sardina sencera.
Situats entre les senyes de Fumisterris per la Bogeria de Lloret i turons de Canyelles eren els llocs més freqüentats. Algunes vegades forejant-se i fent proa al nord arribaren fins la mar del Sepu1cre de més fonera i també més perillosa per les tempestes pero molt abundant de lluç.
Quan el patró creia en bona situació, es començava la calada. Primerament es tirava el gall a l’aigua que portava una vistosa bandereta de coloraines i una esquella, que ajudava a indicar on eren calats. Aquest gall anava fondejat per una àncora de quatre pales, els pescadors l’anomenen pel ferro, mitjançant una sirga de 150 braces on també hi anava lligat el palangre.
Tot navegant a la vela en mig d’un trangolet de llevant que sovintejava per aquelles aigues, calia veure la lleugeresa dels pescadors llençant l’escada del palangre situat sobre el senó amb una petita inclinació que li donava el tàlem. D’aquesta manera anaven fent volts fins acabar tots els palangres el cap final s’amollava en banda.
Una espera de set quarts donava temps per esmorzar, fer el comentari i com de costum alguna pipada, tot forjant-se il·lusions per la proxima llevada. La mar era rica en lluç de totes mides, però el calet, gurrama de pegellet, que es menja l’esquer, era l’únic temor que tenien els pescadors.
L’arribada a l’hora de la llevada era el moment culminant de la diada, i també el més pesat, ja que cobrar el palangre des d’aquelles profunditats i la llarga posició curvada, del pescador que havia de llevar, feia un treball esgotador, a més la brassolada segava les mans on havien de protegir-les amb una roba gruixuda, més o menys en forma de guants.
Pero a pesar de tot no deixava que els cors bateguessin plens d’il·lusions i esperances, pensant agafar una bona calada, ja que aquesta i les altres que farien eren el pa per tot l’hivern de tota la família.
Una vegada agafat el gall, es cobrava la sirga, fent mola sobre el corredor i també el ferro. En arribar a la brassolada del palangre si es notaven fortes estrebades les cares dels pescadors exterioritzaven una natural alegria.
El pescador un peu sobre el corredor i l’altre a l’orla anava cobrant el palangre, mentre sortien penjats per l’ham de la bolatxeta, tot bategant, llusos de quatre i sis terces, molleres, romarets, serrans, panegals, moixines, milanes, congres, castanyoles, bestines. Segons versions d’antics pescadors, es pescaven, mantes que eren bestines d’enormes proporcions.
Les tres hores llargues que durava la calada, eren de gran activitat, el patró fent proa de llevant a garbí anava fent volts, per terra i per fora, procurant trobar-se sempre sobre el palangre, perque la tirada no fos tan pesada.
El fer rumbs també requeria uns homes per tombar la vela i canviar la troça. Altres pescadors es dedicaven a sel·leccionar el peix, posant-lo a la nevera o amb caixes, mentre el relleu es preparava per a suplir el que cobrava el palangre. Res cansava si anava sortint una bona peixetada.
Llestes les feines de la llevada, bé mereixien els pescadors una menja recomfortant, per recuperar forces mentre la barca, a tota vela, feia rumb a terra.
Algunes vegades feien proa a Sant Pol, altres retornaven a Sant Feliu, influia segons les calades.
Mentre la barca, navega va a tot drap, el proer que es cuidava de la manduca, preparava el fogó i amb trossets de teia, encenia el carbó d’alzina. Al fogó a tota marxa, s’hi posava l’olla de ferro colat i un bon raig d’oli; calia primerament que cantés “la rafaela” seguidament una bona picada d’alls, tomaquets i alguna especie. Entretant els homes d’arborar i terç netejaven el peix fent bons talls de lluç, molleres, congre i les corresponents patates vermelles. Sempre complint l’adagi dels vells pescadors: “A mar, no fem patates amb peix sinó peix amb patates”.
En marxa l’olla, el xup xup pausat, el bon gust i la paciencia del proer sortien aquelles menges marineres tan gustoses i nutritives, que per la seva flaire tan agradable feien obrir la gana.
Quan tota la menja estava al seu punt, s’abocava dintre de l’olla una bona morterada d’all i oli, fort i espès seguidament tot junt, es donaven unes sacsejades ben donades a l’olla, abocant tot el tiberi dintre la gibrella.
Alguns pescadors palangrers d’afició culinaria, refinat bon gust i propia especialitat, han deixat un bon record entre els mariners de la platja santpolenca.
Segons el vent i la pesquera, algunes vegades anaven a desembarcar el peix al port de Blanes. Les caixes de lluç eren entregades a l’agencia de can Brillas que es feia carrec del peix per enviar-lo a Barcelona. Quan arribava aquest cas, es quedaven la nit fondejats al port per salpar a la matinada rumb la Malica.
Aquesta petita estada a Blanes l’aprofitaven els palangrers santpolencs, per donar una volta a la població, fer algunes compres, i arribar-se fins a can Manel, petita fabrica de licors on per un ral els donaven una copa de Mimi, melosa beguda semblant al curaçao. Aquesta casa no venia licors al públic, pero aquesta atenció que tenien als pescadors de Sant Pol, era corresposta amb una cargolera plena de peix, per part dels visitants.
Si les pesqueres eren abundants, l’estada a Sant Feliu s’allargava, eren coneguts de tants anys que els palangrers era com si es trobessin a casa seva.
Alguns matins de calma “sangrenta” o que no sortien a pescar per falta d’esquer, per grups anaven de compra a la plaça-mercat i proveien de pa i viures necessaris. En trobar-se fora de Sant Pol tota la compra que es feia de viures era en comú. També acostumaven alguns pescadors comprar algun petit regalet per al família, sobretot pels fillets petits. Si el remitger era jove i tenia promesa no faltava la compra d’algun delicat obsequi.
La seva arribada a la plaça era reconeguda pels venedors; entre ells no faltava un antic pescador sense cama que servint-se d’una crossa, recorria entre el públic, que venent números rifava cada dos dies algun petit objecte.
Quan arribaven els santpolencs aixecava els braços exterioritzant gran alegria tot dient “Ja han arribat els de Sant Pol”, fent-se sentir per tota la plaça, degut a la seva veu pujada i alegre sense que hi faltessin els gestos característics de pescador llatí. Els seus crits baladrers i propagandístics,plens de bondat i broma feien que molts compressin números al preu de cinc centims, cada “rastellera” de deu sorts. Aquells dies anuncià que rifava un objecte de plata, gravat i molt bonic amb la figura del rei en relleu.
Una vegada sortejat resultà ésser senzillament, una pesseta de plata, la moneda corrent de l’època. Aquesta treta motivà la gresca i les rialles de tota la plaça.
Pels anys que rondà aquest home per la plaça-mercat arriba a transformar-se en el prototipus familiar i típic del mercat de Sant Feliu i també pe1s palangrers del nostre poble.
La Mar
Són moltes les dates memorables de les que e1s palangrers de Sant Pol guarden un inoblidable record de tristes jornades, on fortes tempestes posaren en greu perill els nostres pescadors.
La diada de Sant Quirze i Santa Julita és proverbial entre la gent de mar de la platja santpolenca, en aquell dia les fervoroses pergàries a Santa Victoria evitaren per miracle un dia de dol a 1a població.
Fou un dia com els altres, enfosquida encara la part de la matinada, el cel es veia tot estrellat sense cap símptoma que motivés el més petit recel.
Les palangreres santpolenques havien sortit de Sant Feliu, navegant a tota vela i el pollacrí desplegat seguint un ventijol de llevant que els empenyia per fora proa la Malica.
Les barques seguien el seu rumb quan trobant-se a les primeres hores matinals per les senyes dels turons de Canyelles es presentà el “Morro de Mulà” rerpresentant per una negra nuvolada en forma d’aquell animal marí, la seva configuració monstruosa, imposa pànic, per tristes recordances entre els pescadors en alta mar. Enmig del temor i la sorpresa els tripulants exclamaren: “Reina Santíssima, quina tempesta s’acosta”.
No tardaren gaire estona quan ja tenien el mal temps a sobre, un cel negre, que s’aná il·luminant d’uns llamps recargolats que fent un esclat sec, creuaven tot l’univers amb acompanyament d’una impressionant tronada. Els pescadors temerosos, pero afrontant la situació no deixaven de pronunciar: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bárbara, no ens deixeu”.
La mar començà a encrespar-se, amb grossa barbarolada, les plenes anaven aumentant fins a formar vertederes muntanyes. Una ratxa de vent, estrepà les mures del botaló que anaren rebotides com una fuetada contra la sentina, que per sort no toca a ningú.
Un grop espès d’aigua, que venia d’uns núvols negres i espessos queia sobre la barca, esforçant-se els remitgers, per treure-la amb sàssoles i baldes.
L’espessor de la pluja, feia poc visible la costa, solament el brunzir de les onades, que amb fúria rebotien contra les roques i penya-segats, formaven un eco que encongia l’ànima.
La tempesta era tenebrosa, el patró dintre el forat de popa, desafiava les inclemències del temps, no abandonant l’arjau i amb totes les seves forces orsava fent proa als rompents i esqueixalls, que s’enfilaven sobre la coberta de proa.
El vent anava requintant, quan una nova ratxa ventosa, rompia en tronc, l’antena, quedant penjada per les enginyes i botafions. Arriaren ràpidament la vela, i unint un semaler i el tros que restava de l’antena, l’asseguraren per lligades de pardals, maniobra que aprofitaren per fer llames i posar la vela pel petit, lligant els botafions inferiors. Davant el vent regnant alguns remitgers aconsellaven posar la vela en caixa tement que una mosca de vent tombés l’embarcació.
L’estat del temps, amb tendència a empitjorar cada vegada més, el patró resolgué fer proa a Sant Pol, seguint la barca navegant i capejant la pluja i el temporal, i unas ratxes de vent que aixecaven esqueixalls que rebotien contra les orles, reforçades pels macarrons i les falques.
Els pescadors esgotats, pero afrontant els perills, reconeixien la seva impotència davant de les forces de la naturalesa i fent un lleuger moviment de llavis, invoquen al bon Déu una protecció. Els que no saben el parenostre que es facin pescadors de la Malica.
A mitja tarda, seguint la tempesta, capejaven els Secs de Santa Sussagna entremig d’un fort rompent.
Desde el poble reconegueren que aquelles barques eren les nostres, circulant aquella situació rapidament per tota la població.
En arribar les barques, tots els santpolencs ja els esperaven mentre un temporal desfet, esbaldia la platja i l’aigua que d’estampida sortia per la roca Foradada cobrint tot el rocam de la Punta, al temps que els blancs rompents del Cap de Vallalta eren com un mar d’espuma.
Una morrada dintre aquell estat de la mar era sumament perillosa, pero la pericia dels pescadors, coneixedors de la platja, i l’ajut de tot el poble, era possible portar-la a bon fi.
Tot estava a punt, els palers amb el Cap de Sant Pere en mà esperaven un moment de més calma, davant de les grosses plenes del temporal.
Un crit de “Cia!!” llençat pel paler, la barca empren 1’atracada a força de rems aprofitant la xurria d’una plena.
Foren uns moments de neguit i rapidesa, quant la barca quedà amorrada al tocar la sorra, un paler posava el Cap de Sant Pere a la roda de popa, tirant tot el poble amb la seva força i donant crits d’entusiasme per animar-se els uns als altres.
EIs prohissers passaven el llivant a la roda de proa per contrarrestar els cops de mar, que constantment rebia l’embarcació, procurant per mitjà de la força dels prohissers que la barca no anés de través.
El patró i dos palers passaven la paloma per la roda de popa i el forat de rumb per posar-hi el palanquí. A l’instant quatre bous i un matxo emprenien la marxa, palers i pescadors, anaven posant els pals per la tirada, tant com s’anava fent per amunt.
Alguns cops de mar encara aconseguien la barca cobrint-la en part, pero ja fora de perill l’embarcació, i els pescadors havien arribat a la platja de salvació.
Un respir de satisfacció i un silenciós “Gràcies a Déu!!” sortia del fons del cor d’aquells pescadors, trobant-se al seu poble i rodejats dels seus familiars.
El Retorn
El dia senyalat pel retorn de les palangreres a Sant Pol, com el final de la temporada, es realitzava després de l’última calada de la Malica. La tornada a casa sempre és agradable i esperada, pero més encara si l’estada ha estat bona i les calades abundants.
Ajuntats tots els palangrers, emprenien les barques el viatge que si el vent de llevant continuava donant vida a les veles tot seria rapid i feliç. Si venia una requintada de vent, el patró aconsellava posar el pollacrí o menjavents, prenent la barca més velocitat, satisfent els desitjos de tots els tripulants per arribar més aviat a casa.
Entre tant els treballs no paraven, es feia l’olla, s’encaixava el peix, s’endreçaven els palangres, es netejaven moixines per secar, i guardar-les per l’hivern, mentre els pescadors per ajudar a passar aquestes estones, fumant picadura o caliquenyos anaven fent escalonades fumeres i la barca navegant entre mar i cel deixava una llarga estela escumejant.
D’entre els moments més agradables, que tenien les palangreres quan es trobaven en mig d’aquelles mars profundes i solitaries. era la presencia llunyana d’un pailebot que amb totes les veles desplegades, feia proa a ells.
La perfilada silueta de la nau, que s’anava engrandint, seguint aquell rumb omplia de satisfacció a tots els pescadors, ja que es tractava amb tota seguretat d’un veler valencià o murcià que carregat de fruita es dirigia a Franca.
Des de molt antic eren coneguts aquests velers pels pescadors santpolencs, tant els palangrers com pels del bou, per la seva generositat i noblesa en alta mar.
El pailebot en aproximar-se a la barca afluixava els flocs i posant la cangreja en fatxa, moderava la marxa, posant-se tot seguit sobre vent, mentre el patró de la barca, afluixava l’escota intentava reduir la velocitat en aproximar-se amb el pailebot.
Aquests breus moments que les dues embarcacions es creuaven. els tripulants del veler aprofitaven per llençar a la vela de la barca. que feia de recollir, grosses ambostes de fruita, que tot rodolant per la lona, s’escampava per tots els indrets de la barca.
Una salutació cordial i bon viatge es desitjaven mútuament les dues tripulacions, fent voleiar la gorra. Mentre les veles del pailebot, s’inflaven novament tot seguint la seva ruta, desapareixent al llunya horitzó el perfil inconfusible i esbelt de la nau.
El patró de la barca palangrera llevorant l’escota, l’embarcació també reemprenia la seva marxa, tot assaborint els pescadors la dolça fruita valenciana.
“Sant Pau a la vista!” eren les paraules del primer pescador que més li allargava la vista. Era la més bona i carinyosa salutació la presencia de la vella capella santpolenca. “Gracies a Déu, ja som a casa”, eren les paraules que en forma d’oració deien tots els pescadors.
Encara no havien arribat les barques als Secs de Santa Susagna, que perfilades a l’est des de Sant Pol, ja veien venir les embarcacions i molts familiars dels pescadors, anaven a la sorra per esperar-los.
D’arribada davant la platja, es situaven a la fonda, arriaven vela i armaven els rems, per la ciada. Mentre a la sorra es preparaven els grossos pals de treure i el palanquí arran d’aigua, amb els palers i bous a punt per la treta.
El paler fent ús del seu acostumat crit allargat de “Ciaa!” la barca fent una llarga amorrada, posaven el palanquí a la popa i els primers pals, mentre en Mià, el bover, tocant lleugerament amb un cimarol l’esquena dels bous, aquests emprenien la tirada, lenta pero potent i segura.
Patró i remitgers anaven saltant a terra i rapidament per parelles portaven els grossos pals per continuar la tirada. El patró agenollat sobre la sorra arrant de popa anava donant seu i la barca suaument seguia platja amunt.
Després d’una breu tirada per tal de fer més facil la proxima varada de l’embarcació, els pescadors, posaven els pals encreuats fent cavalls i llenties que donaven una pronunciada inclinació a la barca en direcció al mar.
La barca ben situada el patró donava un crit de “Bo” fent parar la tirada dels bous, i l’embarcació era amarrada del mateix palanquí fent un pardal a la roda de popa amb el llivant.
Aleshores començava el tragí; uns pescadors a dalt de la barca passaven els lluços als de baix a la sorra on eren esbaldits dintre una grossa buiola, que un remitger anava omplint d’aigua de mar a j el balde. Seguidament anaven colocant-se els lluços dintre caixes formant sostres separats per gel i fulles de canya tendra dels canyers de Can Villar.
Era el moment més atractiu de la platja, totes les palangreres feien els mateixos treballs, era un meravellós espectacle que encisava tots els santpolencs i els que no ho eren, unint el flaire de mar i peix fresc que omplia tot l’ambient.
El bon gust amb que els pescadors disposaven a les caixes els platejats lluços de tres i quatre pams prenia un caire de verdadera admiració. L’anada i vinguda de pescadors fent treballs propis. Els comentaris de grups que presenciaven tot aquell moviment. Eren les hores de més bullici que vivia la platja durant la temporada pesquera entre la primavera i l’estiu.
L’enfilall de moixines per secar que des de dalt de l’arbre fins a la punta del botaló anaven penjades per una braçolada, com si fossin banderoles de festa major donava una vistositat alegre i espectacular.
També era un costum curiós la repartició del peix que rebien de les barques els prohissers, primerament feien piles de la variada peixatada, procurant sempre que totes fossin semblants en quantitat i qua1itat, seguidament un dels prohissers, girant d’esquena i altre senyalant una pila el primer nombrava el company que li corresponia.
Tots d’acord amb la justa elecció que els tocava, cada un recollia la seva pila corresponent, posant tot el peix dintre la cargolera de malla.
Els palers també passaven a la barca a recollir la part de peix que els corresponia.
Per la població les palangreres deixaven una caixa de peix de variada qualitat, bestines, milanes, gatsvaires etc., que portaven a la venedora “Maria Farré” on el matí es vendria a la plaça i pels carrers de la població.
Les caixes plenes de lluços ja estaven llestes i clavetejades. Segons l’horari s’enviaven per tren, altres vegades per carretera, enllaçant amb un ferrocarril que sortia d’Arenys en direcció a Barcelona.
El carro més rapid que existia a Sant Pol per aquell transport era el de l’Esteve Gurri més conegut per l’Esteve Arrosser; la seva euga anomenada “Mona” fou dels animals més rapids que han existit al poble, lleugera, fina i elegant de trot.
Carregat el carro de caixes de peix el viatge entre la platja i l’estació d’Arenys de Mar es realitzava en el reduït temps de 20 minuts. L’animal tenia la gran fortalesa de portar la mateixa marxa tant pels plans de Can Villar i de Canet, com per les pujades del Farell, la Murtra i Serp.
Llestes les feines de bord, el patró es sentia satisfet, les jornades havien estat bones, les cares somrients dels pescadors també ho revelaven. Ara cal esperar el mercat de Barcelona, i els preus que compensaran tant l’esforç i també tants de perills. Que els compradors no diguin jamai: Que el lluç de palangre és car.
El sol anava declinant a la posta, amagant-se darrera els turons de Montalt amb brillant vermellor de comiat, els pescadors començaven a marxar a casa seva, portant el cistell d’en mar, sota el braç i una cargolera de bon peix de La Malica per tota la família i pels fillets una torrada de mar.
La platja lentament anava quedant solitaria apagant-se aquell bullici de gent que tant l’animava i els bous amb el seu pas parsimoniós marxaven de la sorra seguint alguns carrers de la vila camí de l’estable.
Dema a mitja tarda, novament les palangreres amb la vela llatina desplegada i el pollacrí allargat fins el botaló, les inflara un nou ventijol; cas contrari, els rems supliran la força del vent, pero sia el que sia, les barques, unides les forces dels seus tripulants, s’obriran pas entre les aigues, fent proa a llevant rumb La Malica seguint la ruta del sol ixent.
Avui desaparegudes aquelles barques palangreres que tan forrmosejaven i donaven vitalitat a la nostra platja, fa que en els vells el seu record poc a poc es va esfumant com un somni llunyà i per les noves generacions de santpolencs, talment com una llegenda romàntica que s’ageganta amb fantasies jovenils.
Mentre que els tripulants d’aquelles barques, fornits i vigorosos homes de mar, pescadors palangrers d’aquells temps, avui disfruten d’una ben guanyada jubilació.
A les diades solellades els veureu asseguts als bancs del voltant de la platja; parlen del temps i de les barques; de records i anyorances; calades abundants que forjaren il.lusions a la seva joventut; temporals on perilla la seva vida; alegries i tristeses, tot passa.
Solament perdura el mar, amb totes les seves característiques, variables -pero tan naturals-, de vegades tan mansoi i bondadós, altres encrespat i violent, per aixo quan hi ha temporal, sembla immpossible que pugui existir la bonança i quan hi ha bonança sembla impossible que pugui existir el temporal.
Deixa un comentari