‘Lo riu és vida’ és un lema que va néixer en la lluita contra el pla hidrològic sobre l’Ebre que el govern del Partit Popular d’aleshores volia implantar, pels volts de l’any 2000. La fermesa del territori va aconseguir desbaratar aquest projecte, però l’eslògan ha transcendit fins a l’actualitat i és la descripció més afinada del sentiment de pertinença a les Terres de l’Ebre i a l’estima pel riu, que hem compartit aquest cap de setmana.

En la crònica anterior vam deixar el Sant Pau amarrat a Riumar, Deltebre, esperant la tripulació que el portaria a participar en la III Festa del Riu, el 12 de juliol, organitzada per Vela Llatina La Cala. Un cop arribada l’expedició des de Sant Pol, ben aviat circulen notícies sobre l’alteració del programa, provocada per una depressió aïllada en nivells alts (DANA) imminent, amb alerta de protecció civil inclosa: se suspèn la navegada conjunta, les havaneres, el ball… Es manté el dinar, que es trasllada a sota un cobert i que incorpora un tast de musclos i ostres del delta que s’havia de fer a la nit. Recalculant, doncs. Després d’una passejada pels camps d’arròs, amb un ull posat al cel, des d’on finalment baixa el diluvi universal, es fa el dinar de tripulacions…

…amb uns minuts musicals improvisats amb cançons de tradició marinera…

Un cop aixecada l’alerta, ens embarquem al Sant Pau, que ja ens reclama. En aquest moment torna a planar el neguit del que ens podem trobar al riu: cables amb boles, cables sense boles, ponts… Quina alçària fan? La tecnologia punta que fem servir consisteix a arribar a l’obstacle, aixecar el cap i mesurar més o menys si passem. Que difícil que es fa calcular! Què falta? Un metre o un pam?

Sortosament, ho encertem en tots els casos i passem per sota, triomfants, amb una mica de xuleria i tot.

La navegació ens porta a uns paisatges riberencs molt relaxants, amb tocs amazònics, en algun moment, propicis per a cocodrils i piranyes, que no fan acte de presència. En canvi, el riu ens fa un regal: un agró roig (Ardea purpurea), ocell deltaic, vola ben a prop. La nostra especialista en ocells ens diu que és un tresor haver-lo vist. També albirem capons reials, gavians…

En aquesta sortida, A Tot Drap ha ampliat seccions, amb la incorporació de

Secció de coneixement de la gastronomia local

Granotes…

Anguila fumada…

I l’imprescindible i universal fuet, que és com un fons de rebost que sovint et salva quan hi ha gana.

Secció pàjarus. Subsecció salvaments

En aquesta sortida, hem salvat un aneguet que s’havia quedat encallat en una resclosa d’un canal i una oreneta que havia caigut del niu. Cuac-cuac. Piupiu. A Tot Drap al rescat!

Dia intens, que tanquem amb un sopar a l’apartament. Bona nit.

Bon dia! Ja tornem a tenir la cafeteria oberta!

Agafant forces, que avui toca navegar riu amunt, altre cop amb cables amb boles, sense boles i ponts, per tornar-ne i ja enfilar cap a la mar, operació en què caldrà altre cop la sonda que vam fer servir la setmana passada, per mesurar la fondària i no embarrancar a la sortida del riu. Però això serà a la tarda.

De moment, navegació tranquil·la, però vigilant no tocar res per dalt. També aprofitem per fer tasques de manteniment, remendar…

Ja es veu un pont…

Pont considerable. No sabem l’alçària que fa…

Uiiiiiiiii! O no uiiiii? Què falta? Un pam? Un metre? Sigui el que sigui, no rasquem i passem. Això és una gimcana!

Després d’una aturada per dinar, a Sant Jaume d’Enveja, continuem cap a l’illa de Gràcia.

Moments amazònics…

Desfem el camí, i cap al delta, rumb final a l’Ametlla de Mar. Aquí sí que cal que treballi la sonda, que va connectada a una aplicació de mòbil on es pot llegir la fondària. Moments intensos en què el compte enrere indica els metres que tenim per sota: 8 metres; 7,40; 6; 5,30; 4,70; 4; 3,80; 2; 1,50… Ai, ai… Creuem els dits! 1,60; 1,80; 2… Passem! De la dolçor del riu a la salabror del mar.

Ens acompanyen en la navegació gavians, paràsits, ocell de tempesta, xatracs…

L’Ametlla, fi de festa! Gran cap de setmana de navegació i de natura.

Tripulació de la fita històrica. Ah, paritat!

Gràcies, amics de Vela Llatina La Cala per convidar-nos a conèixer l’Ebre des de dins. Ara ja podem dir que som mariners i marineres d’aigua dolça, en el sentit estricte de l’expressió!