La Carrana i la Malica… Les Palangreres (3)

Continuem, doncs, amb aquesta tercera part:

Les Palangreres (3)

L’ esquer

Les barques de sardinals tenien gran importància per la pesca de lluç de palangre, ja que eren les que proveïen sardina per escar els palangres.

Els sardinalers sempre han estat un bon puntal econòmic per la població. Una bona calada representava, esquer per les palangreres, treball pels salins i la venta pública i no cal dir la il·lusió i l’esperança de guanyar cada pescador una bona jornada. Una setmanada de 100 pessetes podia considerar-se, encara que poques vegades ocorria, una gran quantitat per aquell temps.

Era la primavera quan ressonaven les veus de l’antic adagi tan nostre:

“Quan hi ha escata, a Sant Pol hi ha plata.”

Les barques de sardinals, plenes d’una bona calada, eren tretes aterra, per una parella de bous, seguidament, es treien les peces plenes de sardina, passant-la entre dues fileres de pescadors que l’anaven desmallant amb molta gràcia i lleugeresa, traspassant les ganyes del peix d’entre les malles, mentre un vell pescador aguantava la manada fent mola de les peces.

La Setmana Santa, era el millor temps, per aquesta pesca, així ho cantava, altre proverbi mariner:

“Pel Ram, desmallam”

Aleix Puig

Anton Buch

Benet Germà

Joan Roca,

Josep Fugassot,

Josep Vives,

Domingo Talamàs,

Bartomeu Roca,

Cristòfol Fugassot,

Lluís Puig

Francesc Puig,

Geroni Deàs

Josep Lloveras,

Gregori Coll,

Jaume Pujol,

Pepito Puig,

Josep Ramon,

Llorenç Roca,

Manuel Ricardo,

Josep Roca.

Els Guanys

La pesca de palangre portava ademés dels pescadors una sèrie de treballs secundaris que repercutien dintre les activitats locals, donant feina a persones relacionades amb els guanys dels palangres segons les pesqueres.

Heus ací una relació dels sous o participació dels beneficis que proporcionava la pesca del lluç; de palangre segons els estaments en que estaven relacionats.

El patró: La part

La barca: La part

L’ormeig: La part

Remitger: La part

Bous: 4 pessetes la tira

Palers: El curtó

Prohissers: La voluntad de peix de regular qualitat Venedora local 10% Venedor majorista 10%

Carro Fins Arenys: 1 pesseta per caixa

Ferrocarril: 50 cèntims per caixa

Gel: 1’50 pessetes per barra

Els Bous

Després de les barques, els bous eren les figures més atractives de la nostra platja, la seva configuració era tan esvelta i espectacular com desconeguda, ja que l’ambient d’aquests animals no és precisament la platja.

Això feia que qualsevol que passés pels voltants de la sorra, la seva mirada es centrés vers aquests animals sobretot quan es feia la treta d’alguna barca.

L’origen de treure les barques amb bous al nostre poble és molt antic; en algunes estampes i figures velles, ja apareixen aquestes bèsties, traient de mar les embarcacions, amb la silueta inconfusible, de la capella de Sant Pau al fons.

Els bous anaven per parelles, els guarniments eren senzills, el jou de fusta que els unia, i el vencí de tronc corbat que feia de collar i encaixava dintre el jou subjecte per una clàvia. Entre els dos animals i units al jou, portaven el ganxo, pal més llarg que un semaler, on al final hi portava un espàrrec, per la seguretat, una vegada fet el pardal que feia el bover amb el llivant que tirava la barca a terra.

L’últim bover fou en Damià Mas, entre els pescadors era conegut per en “Mià” continuador d’aquest treball d’una tradició dels seus avantpassats.

Tenia la seva casa al carrer de la Riera i al seu costat l’estable dels bous, que cada matí i tarda aquests animals units pel creuaven part dels carrers de la població, per anar a la sorra, a treure les barques que anaven arribant.

El bover “Mià” disposava de dues parelles de bous i un matxo que s’usaven segons el temps i les barques.

Aquests bous eren comprats a Arbúcies, oscil·lant els preus sobre les 30 unces. Quan la vellesa els feia inservibles per aquest treball, eren venuts i portats a l’escorxador d’Arenys de Mar, on la carn era venuda als pobles del contorn.

Sanitat

Els pescadors de Sant Pol tal vegada confiant en Déu o amb la seva fortalesa física, sempre han tingut abandonada, tota classe de precaucions sanitàries en alta mar.

Des de les més llunyanes dècades, fins l’acabament de les palangreres han usat com auxilis sanitaris el següents procediments.

Qualsevol ferida que produís sang: Tall de ganivet, mossegada de peix, enganxada d’algun ham, o agafada dels dits, amb el quarter o rems. La seva cura consistia, en un bon raig de vi del porró, i embolicar la ferida si sagnava, amb un mocador o drap.

En cas de cremada: Un raig d’oli del canti.

Quan es tractava d’una reblincada, morats, rampa, caigudes o altres que poguessin afectar els nervis o cops. Una bona repicada amb un escalem a la part afectada.

Quan l’esforç humà, era impotent i no donava els resultats esperats, no faltava, sobretot antigament, algun pescador de veritable fe religiosa que invocant a diversos sants, demanava protecció i ajuda.

Una antiga casa marinera santpolenca, avui desapareguda guardava com un preuat tresor, un llibret de cobertes apergaminades amb oracions a distints sants, que eren invocats, segons les circumstancies i causes. D’elles aquesta que fou molt resada per diverses contrarietats de mar i terra.

 

RESPONSORI DE SANT ANTONI DE PÀDUA

Si busques miracle mira.

La mort y Horrors desterrats,

Misèria y lo Infern rendits.

Lo Mar sossega en sas olas,

Membres y bens adquirits.

Son per joves y ancians.

Lo perill prest se retira,

Son los pobres remeiats,

Contens los favorits.

Digan-ho los Paduans.

Lo Mar sossega en sas olas

Glòria al Pare, glòria al Fill,

glòria al Esperit Sant.

Aquestes eren les cures més usades que practicaven els pescadors santpolencs i de recordança de molts anys no es té memòria de casos d’urgent empitjorament.

Per altra part durant el segle passat les autoritats eren rigoroses quan havia de desplaçar-se fora de la població qualsevol embarcació de pesca o cabotatge; era obligat portar la carta de sanitat, per l’entrada de qualsevol port o platja, durant les èpoques, de pesta o altres mals.

Preparatius de la barca

Quan s’arribava als últims d’abril finalitzava la pesca del bou i allunyades les fredorades d’hivern, l’entrada del bon temps, donava principi a la temporada de la pesca del lluç de palangre en el cantó anomenat “La Carrana”.

La nova pesca portava tot un enrenou produït pel canvi d’ormeigs o siga portar els arts del bou amb samalés a casa del patró i baixar a la platja els palangres, sirgues, llibants, galls.

També per aquest temps, aprofitant el canvi acostumaven donar els patrons un repàs general a la barca, ja que les noves rutes eren més llargues i també més perilloses.

Durant dos o tres dies, segons els casos, es passava el calafat repassant i clavetejant la barca, especialment les juntes del casc corredors on podien existir petites vies d’aigua.

El treball del calafat consistia en introduir estopa a les juntes mitjançant el ferro que obria pas i repicat per la maçola.

Si era necessari un carenat o siga canviar les peces gastades de les escoes, els treballs tenien alguns dies més de durada, ja que la feina era més extensa. Això portava més enrenou, o siga la preparació de la fusta, la inclinació de la barca i la necessitat d’eines que ja portava el mestre d’aixa dintre la senalla: garlopa, enformadors barrines, gúbies, i les serres deixant una vegada enllestits aquests treballs una escampada d’encenalls per tot el voltant de la barca.

Per aquestes reparacions acostumaven venir calafats d’Arenys o Calella, algunes vegades també en venien de les mestrances de la Barceloneta, de la Ciutat Comtal, tots ells molt entesos per aquesta classe de treballs.

Enllestides les feines del mestre d’aixa, es donava una bona enquitranada, per l’interior de la barca on portaven a cap el patró i els remitgers. Al costat de la barca es feia un petit foc amb encenalls

de fusta que havia deixat el calafat escalfant el quitrà dintre una olla vella. Quan estava calent s’aplicava per tot l’interior de la barca fent us d’una escombreta de mànec de fusta.

La Carrana

La pesca del lluç per aquestes aigües era la temporada que els pescadors de palangre aprofitaven per explotar un lloc de bells exemplars de peix. Al temps que en estar prop del poble tenien la facilitat de retornar més ràpid a les seves llars.

Les senyes més conegudes de La Carrana eren per l’indret de més terra el Barrugell, i de la part de fora el Pa, el Pa Xic i la Coca aquest pel castell de Blanes. Aquestes senyes oscil·laven a una profunditat de 145 a 150 braces. Seguint aquests indrets acostumaven fer-se calades de 50 palangres.

Si els sardinalers havien agafat sardina per esquer sortien els palangrers a les vuit del vespre arribant el seu destí a les dotze de la nit, amb vent favorable. Al contrari si la calma era “sangrenta”

o tot el més un petit baf d’oratge aleshores havien d’anar-hi a rem : acostumaven arribar-hi pels voltants de les tres de la matinada.

A pesar de la curta pesquera de La Carrana mai faltaren aventures que durant els seus moments viscuts no deixaren de tenir les seves alegries i també les seves tristeses.

De les moltes que podrien contar-se dues d’elles foren publicades pel periòdic ‘local “El Sanpolench”. Copia textual:

“Pèrdua de palangres.

Lo dia 14 de maig 1890 los palangrers de Pineda, feren perdra, trenta cuatra palangres a Joseph Roca de Sant PoI.

Hi havien set palangrers calats en lo cantó conegut per La Carrana quan hi arribà el pescador de Pineda anomenat Joseph y preguntà la corrent que hi havia a alguns palangrers que feya estona havien calat. Lo primer ab qui parla fou lo patró Quirse Puig que li digué hi havia corrent per tres vols.

Quan queda enterat de tot, feu tirar la vela cap a llevant i fora llençà el gall, i es posà a calar cap a terra, amb la proa entre el galls d’en Roca y en Jaume Cardó de Calella, que també havia calat feia molta estona a vol de llevant d’en Roca.

Quan arriba el referit Josep al traves de les aigües dels dos galls d’en Roca i en Jaume Cardó de Calella, passava mig vol sobre corrent del d’en Roca i com que el palangre hi havia de corre lo menos tres vols, segons la corrent que en Roca li havia dit, resulta que el palangre del de Pineda se carrega sobre les sirgas y bagas d’en Roca que per aquesta va perdre els 34 palangres.

Aquesta pèrdua, si no ha sigut ocasionada amb tota la intenció de fer-ho, ha sigut ocasionada a lo menos per lo poc mirament i atenció que el de Pineda tingué al Roca; tota vegada que estava avisat per aquest mateix, que hi havia corrent per tres vols i també sabia que no podia calar al mig de dos galls sense causar grans perjudicis al palangrer de sota corrent i majorment calant cap a terra que és al reves de lo que mana l’article sis del reglament del palangre.”

Segons tenim entès, sembla que en Roca tracta de reconvenir-lo i fer-li pagar alguna cosa dels perjudicis que li ocasionà el de Pineda lo qual, a nostre entendre seria una cosa molt justa, ja que no li fa pagar tots los danys, siga sino, perque una altra vegada, posés mes cuidado a perjudicar amb tan coneixement de causa.”

També el mes de maig de 1892, el mateix periòdic “El Santpolench” publicava:

“Les embarcacions que després de la temporada del bou es dediquen a la pesca del palangre, no han pogut fer cap calada, per falta de esquer, fins lo dia trenta.

En la esmentat dia, feu calada el palangrer Josep Vives “Met” agafant uns quaranta lluços que pesaven mes de cinc arrobes; tot lo que demostra que el mes de Juny no serà tan critic amb l’ajuda de Deu.”

En arribar als voltants de Sant Pere, 29 de juny, finalitzava la pesca palangrera de La Carrana.

La Malica

Els preparatius per aquesta pesquera es feia més meticulosa, ja que representava uns quants dies fora de la població, tractant-se d’una travessia més llarga, amb tots el perills que representava el golf de Roses i les tramuntanades de la costa de llevant.

El patró que també era l’amo de la barca generalment descendent de vella solera marinera tenia el bon costum el dia abans de fer-se a la mar, de fer una inspecció o repas general de tota l’embarcació i sobretot els viures per el viatge, assegurant-se, per tot el que pogués passa.

Heus aquí una relació dels principal viures que portaven a sota proa, fent-se càrrec de la compra i distribució, del vi l’arboraire o sia un dels remitgers que ocupaven el banc d’arborar i totes les altres compres el proer, un dels pescadors situats al banc de proa.

Les provisions eren, un bocoi de setze porrons de vi negre del celler de can Tiril, mig sac de patates vermelles, set quartes d’oli, que compraven a ca la Mònica, arròs, fideus, sal i algunes espècies a Can Panxeta, mig sac de carbó d’alzina i sota el banc de proa dintre una rotllana de llibant, dos cantis grossos de terrissa de Breda, plens d’aigua de la font dels Quatre Cantons, també coneguda per el Carreró.

Personalment tots els pescadors portaven el clàssic cistell que ells anomenaven “d’anar en mar” pla de sota i ovalat per els costats, una grossa nansa per posar-hi el braç. Tot ell era de vímet reforçat.

El contingut que acostumaven portar els pescadors dintre era un pa embolicat amb una drap blanc, figues seques de Fraga, alguna fruita del temps, bescuits de Xavo, un parell de paquetilles de ral, tres o quatre caliquenyos, el gavinet llarg o un de la marca de l’ham, tapava tot aquest contingut la cargolera de malla pel peix de partir i el barret de l’encerat.

A les primeres hores de la tarda, els palers mitjançant una pala feien escar per anivellar el tros de platja que comprenia la varada i obrint un pas en forma de trinxera on passés la barca.

A les tres tocades de la tarda, ja començaven a baixar els pescadors amb el cistell sota el braç, vestits de calçotets blaus i brusa marinera del mateix color, uns portaven esclops, al tres descalços. Els homes de més edat acostumaven portar gorra enxarolada, seguint la moda de la seva joventut: també garibaldina, doncs cap al tard la bravada del Tordera i a les boques de rieres i torrents l’oratge era frescal. I sense que cap pescador es descuidés, de portar sota el braç, l’encerat tot enrotllat.

Els remitgers a bord feien els últims preparatius per la sortida. uns armaven la vela a la colla altres estenien els pals per varar, que el patró agenollat anava enseuant.

Enllestides aquestes feines, els pescadors preparats ja per la sortida, posaven l’esquena a la popa de la barca al nivell de la obra viva, que fent una petita brandada i el clàssic “Oiúp” tots a la una l’embarcació arrencava lliscant mansament sobre els pals enseuats. Avançava la barca poc a poc, tot recollint els remitgers els pals que deixava l’embarcació per posar-los novament sota les escoes de proa. fins donar el tomb al marge, prenent una inclinació fins a coll de mar i deixant la barca amarrada amb un pardal del cap sort.

Seguidament d’aquesta operació, els pescadors feien el mateix a les altres barques palangreres, ajudant-se tots mútuament, ja que requerien aquests treballs, la força d’uns quants homes, les barques palangreres eren grosses i feixugues.

Totes les embarcacions a punt de fer-se a la mar, era un espectacle meravellós, on formaven majestuosament al trencall de l’aigua. L’última flota palangrera santpolenca amb els seus patrons pels anys de 1926, era:

Llorenç Roca barca, color blanc

Ramon Lloveras barca, color vermell

Josep Carreras barca, color verd ratlla vermella

Joan Roca barca, color gris

El patró dintre el forat de popa i els nou homes embarcats; els tres palers ja estaven preparats per donar els pals de la varada.

Una llarga xurriada d’una forta plena, fou el moment, que l’últim paler, posant el pal a la proa de la barca donava el crit ritual de “A l’aigua”.

Un tripulant amollava en banda el cap sort i agafant-se a l’orla d’un bot saltava dalt, de la barca, que aprofitant la pendent de la platja començava a lliscar lleugerament mentre el paler, amb veu alta, donava el tradicional comiat en el moment d’entrar la barca al mar “En nom de Déu”.

L’empenta de la botadura feia que l’embarcació de cop s’obrís pas entre l’aigua en mig d’un brollador d’esquitxos, que pujaven fins la coberta de proa, entrant el bastiment un tros mar endins, que el patró aprofitava per posar el timó i encaixar l’arjau. Els remitgers ràpidament armaven alguns rems, sobre tot els dies de mar picada, per allunyar la barca del rompent de les plenes.

Separada la barca d’una possible entravessada els tripulants arriaven la vela que estava hissada a la colla i recolzant les antenes a la cameta i a la roda de proa, desplegaven la vela a tot drap.

Tres homes agafats a les cordes de l’arbre hissaven la vela, que anava pujant desplegada tot grinyolant els bussells. Un baf de garbí ja la feia tremolar, mentre continuava pujant fins el capdamunt d’arbre, arran mateix de la palma, tot dient amb veu alta la vella salutació de bon viatge i protecció “Vela va que Déu la vegi”. Un remitger del tercerol llavorava la troça on quedaven unides les antenes i l’arbre a la lligada de la manegueta.

Enllestits aquests treballs cada home prenia seient al seu banc i agafant del corredor el rem de vint-i-dos pams, posaven l’estrop a l’escalem. Tots plegats a l’una es disposaven a vogar mentre el patró servant el timó la barca feia proa llevant.

No faltaven familiars i amics a acomiadar les palangreres i presenciar la seva marxa, desitjant un bon viatge i bona pesquera.

La situació geogràfica de la nostra costa, les característiques fondals de les aigües santpolenques, el sol batent de mitja tarda que il·luminava les barques amb les veles desplegades i les bandes de rems vogant; tan com s’anaven allunyant, prenien una visió retrospectiva, de les galeres de l’edat mitja que tan conegudes foren per aquestes mars.

Les primeres milles s’anava costejant, tots vogaven amb entusiasme, fent cruixir estrops i escalameres, per la força dels pescadors, mentre les barques anaven forejant-se.

Una vegada passats els Secs de Santa Susagna s’enfilaven proa enfora, aprofitant les primeres empèntules de l’oratge que baixava acanalat del riu Tordera on començava a tensar la vela i la barca lliscava suaument obrint-se pas entre les aigües tot fent bords.

El viatge era llarg i pesat, però els palangrers homes forts i aclimatats a totes les contrarietats i les inclemències del temps no defallien, aprofitant les estones per fer algunes pipades i altres assaborint algun caliquenyo negre i ressec, que gairebé s’anava cremant sense caure la cendra.

S’aprofitaven tots els vents propicis, tant per millorar la rapidesa de la barca, com per donar un merescut descans a la tripulació, que després reemprenia amb més energia el seu treball.

Després de navegar tota la nit sense vent, solament aprofitant algunes empèntules d’oratge, donava un aire d’alegria, quant entre les brumes matinals, i el sol sortint a l’horitzó es divisava la punta de l’escullera del port de Sant Feliu de Guíxols.

L’arribada de les palangreres santpolenques a Sant Feliu era tot un esdeveniment, les moltes barques allà fondejades donaven una alegre vistositat, per les variades coloraines de les embarcacions : també un bosc en plena tardor per la munió de pals i antenes; així com una natural animació davant dels nombrosos pescadors dels pobles de la costa, en saludar cares conegudes d’altres anys.

Els primers treballs encaminats pels pescadors de Sant Pol era buscar sardina per escar els palangres. En cas de no trobar-ne a San Feliu, novament sortien amb la barca fent proa a L’Escala, L’Estartit i La Riereta. Algunes vegades fent aquest recorregut per aquestes poblacions i cales s’havien trobat en mig de fortes venta des de tramuntana i gregal que ràpidament havien d’arriar la vela en caixa : capejar la ventada i tràngol a la voluntat de Déu.

Retornats novament a Sant Feliu amb l’esquer necessari, feien l’olla, que en no tenir altre peix moltes vegades, servia la mateixa sardina d’escar, amb arròs o fideus.

Les qualitats culinàries dels pescadors feien d’aquesta menja. senzilla i modesta, un dinar exquisit amb una flaire que els àngels hi cantaven. L’arribada de l’hora de la manduca tots els tripulants al voltant de la gibrella, la cullera de fusta en ma i a l’altra una llesca de pa, començaven la menja, tot passant una estona de natural animació, mentre el porró blau ple de vi negre i ferreny de les vinyes de Sant Pol anaven fent el circuit sense parar.

Els santpolencs després de l’olla, sortien a donar una volta per la població, i passar un parell d’hores per les tavernes marineres situades pels indrets marítims i també pels voltants de la mestrança del mestre d’aixa Bosch. Allà es reunia la gent de mar, a fer el cafetó copa de conyac o anís, i mentre la gent gran feia un barriscada, el jovent s’engrescava, i cantava una americana o mazurca, prenent el local una animació que durava fins cap el tard.

A la nit embolicats amb la manta dormien pels corredors o sota proa, esperant abans d’apuntar l’alba per fer-se a la mar.

Els pescadors de Sant Pol bons coneixedors de la pesca del lluç i les senyes d’aquelles mars, moltes vegades deixaven homes dels seus, perquè dirigissin a patrons pocs experts en aquelles aigües. Aquesta generositat dels santpolencs, era molt reconeguda, per la gent de mar d’aquelles poblacions.

Llestos per la sortida, els tripulants anaven vogant fins fora port; allà hissaven vela aprofitant el terral de la matinada, que lentament empenyia la barca fins entrar dins la mar oberta.

Les palangreres santpolenques, seguien una vella ruta dels seus avantpassats, tot forejant-se, feien proa entre migjorn i est prenent rumb a la Malica.

En navegar pel radi d’acció del golf de Roses i tant com s’anaven forejant un ventet del nord omplia la vela, que com més per fora més requintava, mentre el patró servant i llavorant l’escota feia proa a les senyes acostumades.

Si bé la pesca del palangre per aquelles mars blaves de fonera era un treball forçat i perillós augmentava molt més encara quant es presentava un temporal amb tota la seva fúria.

Una barca entre mar i cel davant d’una tempesta a la Malica, causa un vertader pànic, solament superat pels veritables homes de mar.

Continuarà… a Les Palangreres (4) ‎

Remarquem el capítol sobre la pesca a la Malica i, sobretot la foto que hem posat a la portada. Ens l'ha fet arribar la família Cardó de Calella, una nissaga de grans pescadors que anomenaven de Can Met. Hi podem veure els dos llaguts que tenien. En Rodríguez Suriñach esmenta en Jaume Cardó al capítol de la pérdua de palangres d'en Josep Roca.