Amb aquesta il.lustració que podem veure a la popular “Auca de la Maresma”, editada a Arenys de Mar al voltant de 1930, Sant Pol hi surt reflectit com un poble de pescadors, amb la característica imatge dels bous. Tal i com ens recordava Jaume Rodriguez Suriñach a l’article que recordàvem fa pocs dies, del seu primer llibre d’història local.

No sabem quan va começar la feina dels bouers a Sant Pol, però sí quan es va acabar. Xavier Mas i Gibert en el seu valuós llibre Memorial dels pescadors i els peixos, on ens desgrana els records i experiències viscudes del pescador canetenc Francesc Isern, diu:

Encara recordo quan a la platja de Sant Pol varen treure els bous per posar la màquina. Varen venir a Canet a embarcar-los a la càrrega i descàrrega del ferrocarril, camí de l’escorxador, els pobres. Mireu si n’eren, de grossos, que amb el bescoll quasi arribaven al sostre del vagó. Quan aquestes bestiasses s’apuntalaven a terra i baixaven la testa per tirar, eren capaces d’arrabassar-ho tot. Els dies de mal temps, perquè tinguessin més cor, els donaven un pa de quilo amarat amb vi negre en una galleda; es veu que per obra i gràcia d’aquesta mixtura se’ls redoblava la força. De vegades, com que eren tan lents, hom els collava un matxo fort i valent al davant, a tall de punter. A Sant Pol, hi ha una família coneguda per can Mià dels Bous: els ve d’haver estat els bouers de la platja en aquell temps.

Als pobles on s’havia perdut la platja tot això no era possible. A Canet, per exemple, sempre havien de tenir les barques al platjar de la Murtra o al del Cavaió, a mig camí de Sant Pol i d’Arenys respectivament. I, encara, totes les barques del poble juntes difícilment cabien en un sol lloc. Aleshores, si a l’hora d’avarar coincidien les tripulacions de dues o més barques s’ajudaven els uns als altres, però si es trobaven sols s’ho havien de fer com podien.

L’oncle Benet explicava que, una nit, varen errar el darrer pal (les barques es feien lliscar sobre l’aigua amb pals enseuats) i la barca els hi va anar travessada enmig del rompent del tràngol. Varen passar tota la nit posats dintre l’aigua intentant redreçar-la. No hi havia manera de dominar la proa cap a fora i el tràngol de llevant els va anar arrossegant fins a les roques del Túnel, mig ensurada, mig afonada, amb tots els homes aferrats al casc. Finalment, van poder assocar-la enmig dels rocs de la foradada, i fins que no va ser de dia no pogueren botar-la de nou. Això va ser el mes de febrer.

Moltes vegades, quan la barca els anava de través, els cops de mar l’omplien de sorra i aigua en un no res; llavors no hi havia forma humana d’arrabassar-la i la perdien. S’estavellava. D’això d’avarar i treure a la platja en aquestes condicions, només pot fer-se’n càrrec qui ho ha viscut. Imagineu-vos una nit de mal temps vora la mar. Fiqueu-vos-hi, amb la fosca! Veureu com la mar, amb el seu bramul, ho amplifica tot. Aquella vastitud que només pressentiu, que sabeu i no veieu, aquells ròssecs del tràngol a la sorra… Tot sembla ser el doble que no és. I, aleshores, vareu la barca…!

Autor: Joan Tallada.